LA RENAIXENÇA I EL MODERNISME

LA RENAIXENÇA I EL MODERNISME 

El Romanticisme neix a finals del segle XVIII entre Alemanya i Gran Bretanya, donant lloc a la Renaixença a Catalunya, el 1833 (segle XIX). És una reacció de la il·lustració.

El Romanticisme té a veure i acull la religió, la cultura, els sentiments (sentimentalisme), l'originalitat, la llibertat personal i la subjectivitat. L'objectivisme de la il·lustració queda enrere.

El Romanticisme neix a Alemanya i s'extèn per països i nacions d'arreu d'Europa. Al segle XIX hi ha quadres que il·lustren conflictes bèl·lics medievals.

A la Renaixença apareixeran diaris i revistes, editorials, es reinstauraran els Jocs Florals fent aparèixer nous autors com Bonaventura Carles Aribau ("La Pàtria"), Jacint Verdaguer, Narcís Oller i Àngel Guimerà. El nacional-isme català fou cultural.

L'inspiració  no havia de tenir límits. Es defensava la personalitat de cada cultura. Aribau proposa una mirada nova i reivindicativa de Catalunya.

Es comencen a reeditar novel·les com Tirant Lo Blanc, redescobertes i publicades per Aguiló i Manuel Milà i Fontanals.

Els principals centres de la literatura serà la Universitat de Barcelona, l'Acadèmia de les Bones Lletres i el Teatre del Liceu entre d'altres.

L'1 de maig de 1879 es celebren els Jocs Florals al Consell de Cent altre vegada. Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer participaran i seran guardonats com a "Mestre en Gai Saber".

Els cafès van ser molt importants durant la Renaixença; anteriorment havien estat molt mal vistos. Les seves tertúlies van ser importants per fonamentar la ideologia de la Renaixença. És on es reunien els burgesos; en canvi els proletaris es reunien a l'Ateneu Barcelonès.

La premsa es va multiplicar per cent. Els diaris donaven informació local i polític. Alguns articles eren literaris.

Els escriptors creaven la seva pròpia revista per a difondre les seves creacions literàries. Narcís Oller fou el qui retratà la societat burgesa de Barcelona en el seu llibre "La Febre d'Or".

El nomenclàtor dels carrers de Barcelona són fruit de la Renaixença.

L'origen de la Renaixença és "Oda a la Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau ja que és el primer autor en tornar a escriure en català.

Els jocs florals foren inaugurats el 1326 a Tolosa de Llenguadoc i es reinstauraren el 1859 amb el lema "Pàtria, fe i amor" agafant-se als temes establerts a les bases del concurs.

Hi va haver conflictes entre els "jocfloralistes" i els "xarons" a Catalunya. El 9 d'agost de 1854 es van enderrocar les muralles de la ciutat i s'amplià la ciutat seguint el pla Ildefons Cerdà.

Encara que l'escola oficial seguia el model castellà aplicant la llengua castellana com a llengua oficial, el català se seguí utilitzant a la base social de la Catalunya del segle XVIII.

Àngel Guimerà i els seus companys demanaren que el catalanisme cultural no fos aplicat a la política i als joves partits polítics catalanistes de principis de segle XIX.

El modernisme engloba l'última part del segle XIX i la primera part del segle XX. Hi ha molta productivitat artística (pintura, escultura, música, teatre, dansa... ). Tenen personalitat pròpia.

Se situa entre mig de la Renaixença i el Noucentisme catalans. La Renaixença és molt homogeni i el Noucentisme tampoc serà heterogeni, ans al contrari, igual que la Renaixença. En canvi, el Modernisme serà heterogeni i de gran efervescència.

Vol esdevenir un procés de transformació de la cultura catalana.

La cultura, en l'època de la Renaixença, era vista com a regional i tradicionalista.

En canvi el modernisme vol canviar aquest punt de vista perquè sigui nacional i moderna. Homologable i sintonitzada amb altres cultures europees. Volien professionalitzar l'artista/escriptor rebutjant els gustos antics. Buscava canviar la societat catalana a través de l'art ja que la podien convertir en una societat moderna i pròspera.

És un moviment heterogeni que havia de canviar la societat catalana. No és només un moviment originat a Catalunya sinó també a arreu d'Europa.

L'art serà un moviment regenerador que intentarà reflectir la societat del moment.

El Modernisme engloba des del 1892 fins al 1911 ja que el 1892 apareixerà "L'Avenç" que serà la plataforma del moviment europeu i el 1911 morirà Joan Maragall (poeta i periodista) i el pintor Isidre Novell. Al 1912 es publica l'última novel·la modernista titulada "La vida i la mort de Jordi Fraginals" escrita per Josep Pous i Pagès.

Representa l'evolució de l'art i la literatura cap a la modernitat. Els modernistes consideren que Catalunya és retrògrada i la pretenen modernitzar a través de la literatura i l'art. Està lligada als moviments romàntics de la Renaixença.

Consideren que els Jocs Florals no serveixen per a res ja que són antics. Volien renovar i posar a nivell. Volien renovar i posar a nivell europeu la cultura i la literatura catalanes. Al mateix temps que canvia la societat havia de canviar la cultura perquè pogués ser important.

El modernisme té també estètiques diverses. La societat viu un moment de crisi econòmica ja que el 1898 es perd Cuba, Puerto Rico i les Filipines.L'imobilisme de les oligarquies latifundistes espanyoles i de la burgesia catalana originen el catalanisme polític i social fent aparèixer partits de caire nacionalista com la "Lliga Regionalista", un partit conservador i de dretes fundat per Prat de la Riba i que tingué un diari anomenat "La Veu de Catalunya". Al 1905 els militars assalten el "Cu-Cut", un setmanari humorístic. Per a concórrer a les eleccions del 1907 apareix una coalició anomenada "Solidaritat Catalana".

Dins el moviment obrer, el qual se separa del moviment catalanista doncs creuen que és causat per la burgesia, apareix la CNT que són anarquistes i sindicalistes causant vagues i atemptats. Alejandro Lerroux crea un republicanisme anticatalanista i falsament progressista.

Al 1909 hi hagué una setmana coneguda com a "Setmana Tràgica" perquè s'assaltaren convents i assassinaren a capellans a la ciutat de Barcelona.

L'artista modernista té una procedència social variada i s'incorporen a la societat catalana, personatges procedents de l'alta burgesia com Santiago Rusiñol, Joan Maragall i sectors més humils de formació autodidacta com Ignasi Iglésias i Joan Puig i Ferreter. Tots quatre tenien una actitud antiburgesa criticant el seu poc interès per la cultura i la literatura. Van començar a escriure en revistes com "L'Avenç" i hi va haver enfrontaments entre artistes i burgesos.

Hi havia dos actituds ben oposades: els Regeneracionistes (molts anarquistes o bohèmics negres) i els Esteticistes o Decadentistes que es reclouen en un món artístic (són molts artistes de classe burgesa alta o bohèmics daurats).

Joan Maragall no fou cap modernista ni bohèmic. El concepte "modernista" serà sinònim d'intel·lectual o artista partidari de modernitzar la cultura catalana (es trenca amb la tradició), organitzar la societat i la cultura renovant les estructures polítiques i socials.

El modernisme té dos etapes: 1892-1900 (més combativa) on apareix "L'Avenç" i autors com Joan Maragall, Pompeu fabra, Joan Brossa i Alex Cortada volent recollir les novetats del moment històric com Nietzsche; crearan "Les festes modernistes de Sitges" encapçalades per Santiago Rusiñol. La segona etapa la trobem entre 1900-1911 on s'acceptarà l'art i la literatura modernistes per part de la  burgesia catalana; els modernistes s'adonen que per canviar la societat i la cultura cal que la classe que té el poder ho accepti i per tant cal aplicar la força per a poder obtenir el canvi.

En aquesta segona tapa trobarem dues publicacions: la revista "Joventut" i el periòdic "El Poble Català". Es publicaran la majoria de les obres com els "Sons feréstecs" (1901) i  "La vida i la mort de Jordi Fraginals" (1912).

La burgesia ha fet seus la cultura i la societat. Posteriorment apareixeran un seguit de joves que s'anomenaran noucentistes a partir del 1906.

Els modernistes seran més d'esquerres i els noucentistes més de dretes. Aquests últims crearan institucions polítiques per a fonamentar la cultura com la Xarxa de Biblioteques i l'IEC. Tots dos tenien els mateixos objectius però amb idees polítiques diferents.

Quan parlem d'estètica, parlem d'estil. Al modernisme n'hi ha quatre:

1. El Regeneracionisme (vitalista i espiritualista) vinculat a autors com Joan Maragall. Les bases d'aquest corrent són el filòsof Nietzsche i el dramaturg Hitssen.
2. El Simbolisme (decadentisme): originat durant la segona festa modernista, hi trobem autors com Santiago Rusiñol i Adrià Gual.
3. Prerafaelitisme (sacralització de l'art): té a veure amb l'art i l'artista ja que són portadors espirituals i de l'art per l'art associat al simbolisme decadentista. És un corrent poètic que cerca la bellesa en un món idealitzat. Agafen com a model els poetes cavallers i medievals.
4. Permenicisme/Classicisme (poesia més refinada): els autors classicistes defensen una poesia refinada i estilista, seguint les formes clàssiques sense abandonar els ideals modernistes. Trobem autors com Miquel Costa i Llobera.

Tots aquests estils literaris tenen punts en comú en el modernisme: la voluntat de modernitzar la cultura catalana en nacional i moderna. Europa és el símbol del modernisme del qual s'emmirallen. Seran models a seguir pels autors i lectors d'aquí. No hi ha cap influència de cap autor castellà ni català anterior al modernisme. És l'exaltació de l'individu com a geni creador que està per sobre de la massa. Hi ha una actitud antinaturalista i la recerca de la cultura catalana, amb una idea nacional per a reflectir problemes universals. Tenien punts en comú, els tres corrents estètics: crear una literatura equiparable amb les d'Europa. La cultura es vol emmirallar en les cultures europees perquè són més modernes i nacionalistes. La recerca de les arrels catalanes a través del folklore i la dimensionalitat cosmopolita. Defensaven l'art ja que ajudava a evolucionar les societats. Hi haurà una interacció entre literatura, la música, la pintura... Té manifestacions col·lectives singulars.
Hi ha una voluntat de reunir les estètiques modernistes i les diferents visions. Volien que el català fos literari, científic i educatiu perquè fos modern i pròsper. Calia renovar-lo i superar el model arcaïtzant de la llengua catalana i la llengua d'ús popular als carrers.
L'Avenç, encapçalada per Pompeu Fabra crearà una campanya literària i lingüística entre 1890 i 1891.
El tractament de la natura que fa Víctor Català és pessimista i tràgica. L'home està sotmès d'una completa i ignorant a una gran força dominadora i indomable.
Hi ha un aspecte formal que defineix molt particularment la capacitat narrativa de Víctor Català: la condensació de les històries narrades reduint tot allò necessari en favor de la temàtica de l'autora.