LITERATURA DEL SEGLE XV (Part 1)

Benvolguts,

Desprès de molts mesos d'abandó d'aquest bloc, torno a escriure una nova entrada amb nova informació sobre literatura que serà dividida en dues parts: la poesia ausiasmarquiana i dels autors coetanis del segle XV que escrivien lírica igual que aquest poeta excel·lentíssim juntament amb tota la informació sobre la novel·la Curial e Güelfa (considerada per alguns anònima i per d'altres d'un autor que s'esmentarà més endavant) i una altra dedicada única i exclusivament al Tirant Lo Blanch, Joan Roiç de Corella, Jordi de Sant Jordi, etc.

 LITERATURA DEL SEGLE XV

(LA POESIA D'AUSIÀS MARCH)

1. Introducció:

El manuscrit de Curial e Güelfa —considerat per alguns un llibre anònim i per d'altres amb una autoria determinada (aquests últims consideren que fou escrit per Enyego d'Àvalos segons la tesi doctoral d'Abel Soler publicada per la Universitat de València el 2016)— no es va trobar fins a finals del segle XIX i la primera edició es datada al 1901.

Els escriptors medievals acostumaven a dialogar amb els seus predecessors per a que el text sigui enriquit. Normalment citen els clàssics llatins; només obres semblants al Curial usen fragments dels textos grecs; per a dignificar les llengües romàniques aproximen al màxim les seves obres als textos de la literatura llatina com Ovidi o Ciceró.

Els llatins són els autors de més prestigi pels medievals i els romànics del segle XV. La poesia d'Ausiàs March i els seus predecessors són escrites també en occità i altres llengües.

La literatura trobadoresca serà escrita en occità, la cavalleresca en francès i la lírica en italià. Dante és traduït per rimer cop a Europa, en vers, a Catalunya al 1429.

Desprès de la mort de March, pels autors hispans serà considerat el Petrarca líric hispànic. Bernat Metge basarà les seves obres en els escrits del Petrarca erudit.

La poesia catalana medieval serà escrita en occità primerament i segueix l'estil trobadoresc. La poesia dels segles XII i XIII formà part de la tradició trobadoresca, els textos de la qual són escrits en occità; la dels segles XIV i XV continua estretament lligada a aquesta tradició —que tracta principalment temes de caire amorós— i és precisament per això que Jordi de Sant Jordi serà considerat per alguns l'últim trobador.

A partir del segon quart del segle XV començaran a escriure en català i el primer que ho farà serà Ausiàs March.

Llull utilitza l'occità en vers i el català en prosa.

2. La poesia dels trobadors:

La poesia dels trobadors és lírica (parla sobre sentiments), escrita en llengua vulgar però per autors cultes. Era un producte laic (sense moral eclesiàstica); no és popular i s'ha de vincular amb les aristocràcies i les corts occitanes. La variant dialectal no s'observa en la lírica trobadoresca.

Aquesta lírica no s'emmarca sols en el terç sud de França si no que arriba tan a Catalunya com en terres del nord d'Itàlia. Es vol distingir de la poesia popular amb pautes estrictament aplicades com el tipus de mètrica i rima, els temes tractats, etc. Són normes formals rígides tan en forma com en contingut.

El trobador no sols havia de saber de llengua si no també de música per a que cada poesia tingués composicions pròpies. El que interessa en la lírica dels trobadors és la virtuositat dels autors i les variacions que n'han fet, doncs la poesia trobadoresca és molt repetitiva.

La cançó és de tema amorós; és el gènere predominant amb subgèneres com la pastorel·la (amb un trobador i una pastora com a protagonistes [té un to un xic irònic]) i l'albada (de gènere més líric que tracta l'adulteri). No és gaire habitual, en aquest darrer gènere, que es tracti l'amor correspost.

El sirventès es caracteritza per la ridiculització del contrari i és altament ideològic; un gènere on el trobador extreu l'ira que li transmet el seu enemic. Una composició de la qual se n'agafa una melodia coneguda i se'n canvia la lletra.

La poesia trobadoresca comença al segle XI. Les primeres obres conservades són del noble Guilhem de Peitieu. Altres dos trobadors importants són Ebles de Ventadorn i Jaufre Rudel de Blaia. Tots ells són els que tracten el fin' amors o l'amor laic; inciten la luxúria i va rebre moltes crítiques morals.

Marcabrú és un trobador moralista.

Amb el pas dels anys l'església controlarà aquest moviment i a partir del segle XIV ja s'escriuran cants al matrimoni no adúlter.

La relació entre vassall i senyor és traslladada a la poesia trobadoresca amb la relació vassallàtica entre trobador i dama. Metàfores com l'osculum i l'inmixtio manibus són molt freqüent representades per personatges com la domna, el Dominus, la midons (contracció de Meus Dominus). D'aquesta relació se'n diu servei i el trobador en treu el dolç martiri, l'experiència del qual el fa viure l'amor superior o espiritual i el fa ennoblir moralment; això és l'amor cortès.

Han de ser generosos, lleials, humils, refinats amb la dama i, malgrat el rebuig per part d'aquesta, ha de continuar demanant-li el servei perquè si no serà un amor rústic, adúlter i èticament immoral.

No es pot revelar el nom de la dama; utilitzen un pseudònim o senhal (o senyal) per a referir-se a ella i no posar-la en perill. Llir entre cards és un un dels senhals que utilitza Ausiàs March en algun dels seus poemes.

El gilós (gelós) o marit de la dama no sempre és perillós encara que hi hagi històries tràgiques. Dos exemples clars són els de Pèire Vidal i Guillem  de Cabestany:

• Pèire Vidal estimava la senyora de Marsella. El seu espòs ho acceptava però un matí es descuidà una porta oberta i Pèire entrà per a besar-la. La reacció fou negativa per part de la dama però el seu espòs va fer perdonar-lo... 

• ... Pel contrari, la història de Guillem de Cabestany si que ho és de tràgica perquè el gilós l'occeix i cuina el seu cor, la dona se'l menja i finalment se suïcida.

No només eren perillosos els gilosos si no també altres personatges com el lausengier (el lloador). Algunes històries de trobadors, però, són purament folklòriques.

Al 1166, el rei Alfons conegut com El Trobador, esdevé senyor de Provença que es relacionarà amb altres senyors occitans, fet pel qual tindrà poetes assalariats (i ell mateix) que escriuran amb els còdics i la llengua occitans.

Trenta anys més tard, en morir ell, passarà el senyoriu al seu fill no primogènit Alfons trencant d'aquesta manera els lligams amb la corona catalana encara que Pere continuarà mantenint relacions amb Occitània.

Cerverí de Girona és un dels últims trobadors situat a finals del segle XIII. La situació esdevé complicada al 1213 per què el rei francès va enviar diverses tropes per a sufocar l'heretgia iniciada pels càtars a Occitània i la poesia va llanguint en els senyorius occitans conquerits pels francesos.

Jaume I no té gran interès pels trobadors però l'infant Pere discrepa del seu pare per què no vol perdre els lligams amb les terres occitanes i tindrà diversos trobadors al servei com Cerverí de Girona.

El rei Pere el Gran lluitarà contra el domini dels francesos amb sirventesos; recuperarà la tradició trobadoresca. S'inicien els lligams amb Occitània i la seva literatura amb Alfons i continuaran mentre el Casal de Barcelona continui governant.

Al segle XIV continuen tots els còdics de la poesia occitana però desprès del canvi de dinastia a la corona, en morir Martí l'humà, Alfons el Magnànim com que no tindrà gaire poder amb les armes car son pare, el rei Ferran havia menyspreat la tradició literària occitana, es guanyarà als súbdits recuperant la tradició trobadoresca desprès de la mort del primer monarca de la seva dinastia (els Trastàmara).

Jordi de Sant Jordi és l'autor més important dels Trastàmara modernitzant la literatura trobadoresca iniciant vincles amb italians i francesos i enriquint-la amb continguts erudits tot i que també satírics. Ausiàs March continuarà amb aquest projecte.

Els Sant Jordi eren d'origen morisc per què la germana de Jordi, durant els inicis d'aquest com a cambrer d'Alfons, no fou acceptada a l'inici pel convent de la Trinitat de València. Ell morirà jove, al 1424; continuaran escrivint alguns trobadors en occità però en arribar Ausiàs March, encara que mantenint la tradició trobadoresca, canvia l'occità pel català, iniciant així, la poesia en català.

3. Ausiàs March:

Ausiàs March prové d'una família noble de la cort valenciana vinculada molt estretament amb la literatura. Son pare, un altre poeta medieval, morí quan Ausiàs només tenia 13 anys. 

És enviat a la cort ducal de Gandia on ingressa com a falconer, coneixent a Jordi de Sant Jordi; a partir de 1425 a les ordres d'Alfons el Magnànim. Són anys de gran producció poètica, aprèn a caçar i acompanya el monarca també en expedicions militars.

A partir de 1432 marxa el rei Alfons de la península i ja no torna més. Al 1442 ja s'ha conquerit completament el regne de Nàpols.

L'any 1429 torna a casa perquè mor la seva mare i es converteix en un senyor feudal. Amb Joan II al capdavant, a partir de 1432 hi haurà diverses corts que substituiran les anteriors, que han marxat amb el rei Alfons deixant a Joan (son germà) com a lloctinent.

Al 1442 es casa amb la germana de Joanot Martorell però morirà al cap d'un any i en segones núpcies, durant onze anys, conviurà amb Joana Escorna a qui li adreça diversos poemes. Al 1459 ell mor però apareixeran diversos poetes ausiasmarquians. 

Joan Roís de Corella i Joanot Martorell llegiran a March.

Deixà 128 poemes i 13 cançoners com a patrimoni literari. March tracta temes amorosos des del punt de vista místic; el misticisme és una corrent filosòfica que considera que estem compostos per carn i per esperit.