LITERATURA DEL SEGLE XV (Part 2)

  LITERATURA DEL SEGLE XV

(CURIAL E GÜELFA)

1. Introducció:

Del llibre de Curial e Güelfa, només se'n conserva un manuscrit (Biblioteca Nacional d'Espanya) i no va tenir cap notícia als mitjans de comunicació de l'època fins al segle XIX quan Milà i Fontanals el descobreix i en fa la primera reimpressió

Històricament es considera que l'autoria és anònima encara que alguns hagin intentat descobrir a qui pertany l'obra. L'Anònim és culte; sap dels autors clàssics i aprecia a Petrarca, Dante i Bocaccio. Té grans coneixements de la llengua de l'època, per la qual cosa s'ha de situar en l'època de Desclot.

Es va escriure al segle XV (segons la paleografia de la novel·la) i hi apareixen nombrosos personatges històrics com Pere el Gran entre d'altres. Se situa l'escenografia a Itàlia, Alemanya, etc. 

Alguns historiadors el situen escrit en l'entorn d'Alfons el Magnànim, a Nàpols. D'altres, en canvi, en l'entorn de Jaume d'Urgell o Ferran d'Antequera (tots ells, de la dinastia dels Trastàmara). Enyego d'Àvalos és una de les hipòtesis envers l'autoria de l'obra.

2. Curial e Güelfa:

Entre 1442 i 1453 se situa la redacció del Curial. Cal destacar que al 1453 cau l'Imperi Romà d'Orient per part dels turcs i que serà clau per a la novel·la de Joanot Martorell escrita a partir de 1460, el Tirant Lo Blanch; pel Curial e Güelfa, els turcs no són una amenaça.

El llibre tracta de la història d'un amor cortès entre un cavaller i una dama; aquesta és germana del Marquès de Montferrat i Senyora de Milà, fet pel qual s'ha de mantenir en secret i ha de ser fidel i lleial a la dama perquè molts intentaran anar en contra seva.

Està estructurat en tres llibres, l'últim dels quals se'ns presenta a Curial com a esclau encara que els dos primers se'ns ostra la seva vida com a noble de classe baixa. Hi ha escenes d'alt voltatge eròtic però no arriba a l'extrem de Tirant Lo Blanch.

És un llibre d'amor i de guerra. Curial, via les armes, es converteix en príncep d'Orange, títol no més important que un marquesat o un ducat entre d'altres.

A causa dels estudis que realitza per tal de ser acceptat per Güelfa, es converteix en un poeta cortesà copsat e els seus versos.

Güelfa l'accepta però els amants són denunciats per uns vells envejosos. A causa de la denúncia marxa amb un cavaller a lluitar per defensar una duquessa austríaca. Arriben just a temps per lluitar contra els que la calumnien, els vencen i a causa d'això, el duc de Baviera ofereix la mà de la germana de la duquessa, Làquesis. Els dos s'enamoren i marxen al llit.

Quan rep la notícia d'un torneig, marxa cap allí per mostrar les seves habilitats. A causa d'això, Güelfa emmalalteix. Apareix al primer llibre, Pere el Gran.

Al llibre segon, sota la simbologia de Mart, és complex perquè condueix a Curial a la supèrbia. Arran dels fets amb Làquesis el fa anar Güelfa, juntament amb una donzella anomenada Festa, al torneig.

Acompanyen als cavallers aragonesos al torneig on Pere el Gran i Curial són els millors. El torneig és cancel·lat. Curial lluita contra Sanglier, el qual és vençut per Curial. Güelfa ja no accepta a Curial i Làquesis és casada amb el ducat d'Orleans. 

El vot que fa Güelfa al final del segon llibre és per a impedir que es facin les paus amb Curial.

La mitologia que apareixerà al llibre tercer comença a sortir al llibre segon amb deesses paganes com Fortuna (que com el seu nom indica és la deessa de la fortuna) que decideix ajudar-lo en alguns moments i perjudicar-lo en d'altres, com quan demana ajuda a Neptú i a Juno per a que el seu vaixell naufragui durant el viatge cap a Grècia però aquests s'hi neguen. 

Al llibre tercer, Curial viatja a Alexandria travessant Jerusalem on al Mont Sineí, al Convent de Santa Caterina, es troba amb el cavaller que ha vençut al llibre segon, Sanglier, convertit en frare franciscà, que el fa qüestionar-se la seva religiositat.

El fan presoner 7 anys, essent esclau del rei de Tunis. Escriu una cançó per a Güelfa que li cantarà quan sigui alliberat i el tornarà a financiar. El marquès de Montferrat és fet presoner pels turcs i Curial l'allibera amb la seva astúcia. La cort es reuneix al lloc on Güelfa ha fet el vot en contra de Curial.

La reina de França fa que Güelfa digui, com tantes altres dames, que és la midons de Curial i finalment es casen, nomenant a Curial príncep d'Orange, definitivament, i senyor de Milà per matrimoni.

El pecat de Curial és dubtar entre dues dames quan en realitat havia de continuar enamorat de la seva dama. Les caigudes i començant de nou com a esclau, l'afavoriran al final per assolir la mercè de la dama i tots els èxits posteriors.

Tota la novel·la és narrada en 3a persona encara que hi ha moments en que no. Tot fa indicar, segons Lola Badia i Jaume Torró, que els fragments escrits en primera persona, és un personatge més: l'administrador dels bens de la Güelfa.

El Curial és una novel·la històrica perquè apareixen personatges anteriors al segle XV, com és el cas de Pere el Gran, que va viure la segona meitat del segle XIII. 

Els referents literaris que l'anònim té, influeixen en l'obra. És una obra que té els gustos literaris del segle XV. És més culte del que era normal a l'època. Dins del llibre hi podem trobar les cròniques històriques de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner, la tradició trobadoresca, la narrativa cavalleresca francesa (Lancelot, Tristany i la cort del rei Artús, etc), Dante, Petrarca i Bocaccio (grans autors de la literatura italiana), i, sobretot, els clàssics llatins i grecs com Ovidi (Enees), Virgili o autors medievals imitadors dels clàssics.

El contacte amb la lírica trobadoresca es fa evident en alguns punts del Curial, com el poema que escriu Curial titulat Orifany. També ho podem veure en el triangle amorós entre Curial, Güelfa i Làquesis o en la noblesa dels personatges: Güelfa és d'un rang superior en comparació amb Curial a més a més de ser la seva midons; d'altra banda també hi trobem els llausangers, etc.

S'esmenta, àdhuc, la vida de Raimbaut de Vaqueiras (...1180-1205...), que té certa relació amb Curial. Hi ha una epístola de Raimbaut de Vaqueiras Valen marquès, senher de Monferrat on hi trobem una razó on Raimbaut diu al marquès que marxa a lluitar contra els turcs car s'ha d'exiliar de la seva cort, com li passa a Curial.

Rigaut de Berbezilh, un altre trobador, va escriure un dels versos esmentats anteriorment: Atressí com l'aurifany/orifany, atribuït teòricament a Curial un cop és fet pres pel rei de Tunis. Rigaut, com Curial, té dificultats per a elegir entre dues dames que li agraden.

Hi ha evidències que texts artúrics van ser presents als territoris de parla catalana i van tenir un pes important dins la literatura encara que la lírica trobadoresca fou la dominadora durant bona part de l'edat mitjana als Països Catalans. Ramon Llull aprofita en les seves obres les influències artúriques; ho veiem, no sols en novel·les com Blaquerna (Blanquerna) o a Fèlix o llibre de meravelles ans també en les cròniques de Bernat Desclot (escrites com si fos un cavaller errant) entre d'altres obres literàries de l'època.

Durant el regnat de Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan I (darrer quart del segle XIV) es comencen a tenir notícies d'obres artúriques traduïdes al català com Lancelot però se n'han conservat molt poques. Chrétien de Troyes és el fundador d'aquesta matèria tot i que deixa gran part de les seves obres a mitges i els seus seguidors ho hauran d'acabar. Són escrits en octosíl·labs apariats. Altres obres artúriques podrien ser les aventures de Tristany; actualment, com en Lancelot, en conservem sols petits fragments que mostren gran interès per les llegendes artúriques.

Així com en el Curial és un referent poc precís, Tirant Lo Blanch és evident que és una novel·la clarament artúrica car Tirant és un cavaller bretó i per aquest motiu molts estudiosos s'han preguntat si és una variació del nom Tristany.

Encara que la novel·la se situi cronològicament en ple segle XIII, l'armament descrit és del segle XV. Els regnes no són ficticis com en el Tirant. Els fets històrics que s'hi expliquen són versemblants, els personatges són reals i no tenen cap poder sobrenatural; l'únic que saben és d'estratègia i es dosifiquen. Per tot això, encara que hi hagi alguna excepció en el Tirant, són novel·les cavalleresques perquè la part de màgia no hi és, cosa que en el model de les obres de cavalleries si que hi apareix.

Així com en el Tirant i en el Curial hi ha un contingut eròtic, en la novel·la de cavalleries castellana i francesa no hi apareixen; podríem dir per tant, que Catalunya modernitza el gènere i el fa versemblant encara que hi apareguin elements simbòlics de la mitologia clàssica. En cap cas interactuen, els elements mitològics com Neptú o Fortuna, amb els personatges llevat que s'esdevingui en somnis.

Les quatre grans cròniques de l'Edat Mitjana que influencien el Curial són les de Pere el Cerimoniós, Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner. La menys important, però, és la de Jaume I perquè la llengua és més difícil d'entendre que la de Desclot: no era costum que un rei ho escrivís (de fet, va dictar a uns escrivans les seves memòries i Jaume II va fer-ho traduir al llatí) i a més a més fou escrit en llengua oral, i molt poc difós pel territori. En les de Desclot i les de Muntaner hi ha episodis de cavalleries.

Quan Curial va a defensar la duquessa d'Ostalriche, aquest episodi està inspirat en les cròniques de Desclot i per tant, la situació és semblant a la que es descriu a les cròniques. L'altre gran episodi basat en les cròniques de Desclot és el capítol on es descriu la batalla de Bordeus.

La caiguda a la supèrbia de Curial és més lleu que la de Sanglier perquè aquest últim és més radical que Curial i decideix abandonar la cavalleria. Curial és més culte que Sanglier i per aquest motiu no farà com el seu adversari i continuarà essent cavaller. La filosofia de Curial és més cortesa que la de Sanglier encara que hi ha vegades que perd els estreps.

El narrador de la novel·la se'ns mostra com a Melchior de Pando de mica en mica i finalment ho acaba confessant. Curial es preocupa pels problemes de bens mundans que té però Sanglier l'ajuda a recuperar l'esperança perduda amb el sermó que li diu sobre Fortuna al llibre tercer: ha de menysprear la glòria mundana i cultivar la saviesa espiritual per tal d'arribar al paradís com si fos un infant acabat de néixer. Però Curial no segueix aquest camí. Ramon Llull és el representant d'aquesta via en aquella època.

La literatura serveix per a embellir i engrandir les gestes d'un determinat cavaller, més del que ho han estat o ho van ser. Els grans autors que l'anònim considera que s'han d'exaltar són Tit Livi, Virgili, Staci i/o algun altre gran orador clàssic.