ÈPOQUES LITERÀRIES (Part 1)

ÈPOQUES LITERÀRIES

(Part 1)

La literatura sempre s'ha estudiat des de dues vessants una de les quals és nogensmenys important que l'altre. Una aproximació intrínseca de la literatura estudia únicament els textos literaris que han influenciat una obra determinada, com s'estructura, etc... En canvi, una aproximació extrínseca de la literatura estudia els aspectes externs de la obra: la biografia de l'autor, el context històric i social en què es va escriure, etc. Aquesta distinció és útil en termes històrics i teòrics.

Lee Paterson ens explica que des de finals del segle XIX fins aproximadament la dècada dels 20 del segle XX, la perspectiva de la literatura dominant fou l'extrínseca, època del formalisme (Europa i Rússia) i del New Criticism. Des de 1920 fins arpoximadament la dècada dels 60 del segle XX fou la perspectiva intrínseca la dominant en els estudis literaris, mes a partir del 1960 es torna a recuperar la perspectiva extrínseca fins a l'edat contemporània.

Paterson també utilitza les etiquetes d'historicisme extrínsec i historicisme intrínsec com a sinònims d'aproximació extrínseca i intrínseca. Per a aproximar-se al públic àdhuc utilitza el terme de "poètica cultural". Per a referir-se a la segona aproximació extrínseca, també l'anomena nou historicisme. El que planteja aquest nou historicisme, adopta nous mètodes i tècniques característics de l'aproximació extrínseca. A la primera aproximació extrínseca també l'anomena historicisme. El nou historicisme beu de l'historicisme clàssic però lentament va patint canvis i, per tant, és lògic que s'utilitzi el terme de nou historicisme perquè és diferent del primer.

L'historicisme extrínsec se sintetitza en dos idees: el positivisme científic i el nacionalisme cultural. En relació amb el positivisme científic, hi ha un rebuig dels Estudis Literaris basats en la crítica impressionista i subjectiva. A més a més consideren que a la Literatura s'hi arriba a través de la reconstrucció dels fets; en altres paraules, del context històric. Afirmen que els fets històrics causen les obres, permeten fixar-ne el sentit i determinar-ne el valor de l'obra.

Pel que a al nacionalisme cultural, el context històric que causa i explica la Literatura és prioritàriament concebut en termes nacionals. Com que la Literatura és entesa com l'expressió de l'esperit (mentalitat, ètica, caràcter, etc.) de la nació, el seu estudi queda subordinat al coneixement de la nació. L'historicisme extrínsec té l'efecte d'uniformar el context històric: unifica la cultura nacional i la seva història. Es prioritza la condició de document o testimoni de les obres literàries i es minoritza la seva condició d'artefacte artístic. 

L'historicisme intrínsec redefineix el positivisme científic per a fer que la literatura torni a ser art i no ciència. Per tal d'aconseguir-ho, rebutgen una historiografia literària mancada de mètode propi, critiquen la concepció reduccionista i subordinada de la literatura i copsen la necessitat de definir un mètode i un objecte específics per a la ciència literària.

Segons el formalisme rus, la literatura és un tipus específic de llenguatge (o d'escriptura) i cal centrar l'anàlisi en la literarietat, les propietats específiques del llenguatge literari. La literarietat es defineix pel predomini de la funció poètica: l'autorreflexivitat, la desautomatització o efecte d'estranyament i l'autorreferencialitat. Per tant, la funció poètica inhabilita l'ús dels textos literaris com a documents històrics. No són ni el resultat ni l'expressió de les condicions del seu context de producció. No tenen un sentit pràctic o instrumental i tampoc expressen unes intencions particulars. 

La interpretació que fan els formalistes sobre la literatura és que les obres s'han d'entendre com concrecions del sistema literari; cal posar l'atenció en el funcionament de l'obra com a artefacte lingüístic i posar les obres en relació amb el sistema literari o la tradició literària. 

Els factors contextuals rellevants són intrínsecs: els del sistema literari o de la tradició. Les condicions socials, polítiques, biogràfiques, etc, són irrellevants. L'excepcionalitat del geni no és reductible a l'efecte d'un conjunt de causes. L'únic contingut rellevant de les obres literàries són les veritats universals de la condició humana.

Segons les teories formalistes, l'evolució històrica de la literatura i de la història de la literatura s'explica a partir de la dinàmica de renovació de les formes, dels principis, patrons i categories internes i específiques de la clutura literària augmentant la rellevància i l'atenció concedides al paper de la tradició, les influències, les fonts, etc.

La nova aproximació extrínseca (o nou historicisme, o nova història cultural de la literatura) critica el positivisme científic i la idea de literatura com un tipus especial de llenguatge o d'escriptura. La filosofia, la semiòtica, l'antropologia i els estudis postcolonials tenen influència en la nova història cultural de la literatura. Aquests últims, els estudis postcolonials, sorgeixen en finalitzar la segona guerra mundial quan els diferents països europeus deixen de tenir influència en les seves respectives colònies i aquestes assoleixen la independència i tindran una forta càrrega política i ideològica en la nova aproximació extrínseca.